Ni Bon Nadal ni hòsties. El que jo diria, si pogués, seria jo no soc “tonta”, com l’anunci aquell. Explicaria, després, que la paraula “tonta” no és correcta en català, com a bona filòloga que soc, i que se’n poden fer servir d’altres que tenen el mateix significat. Totes elles servirien per definir com em veieu tots vosaltres.
Això és el que jo diria a tota aquesta colla de marrecs i no tan marrecs que avui em venen a veure. Els observo i veig la falsedat i, fins i tot, el fàstic; aquells somriures forçats, aquell to de veu assajat, aquell toc a l’esquena postís o aquell petó fingit.
Mentre els meus dos fills, la Berta i el Daniel, tresquen a la cuina amb el dinar, jo estic envoltada de nebots i nebodes i del meu germà Gaspar. Amb la pandèmia, la trobada familiar del dia de Nadal s’havia deixat de fer. I aquest any, hi tornem.
Abans era jo qui m’encarregava del caldo, del pollastre de pota blava del Prat, de comprar els torrons i fer que tot anés a la una. Aquest any veurem com se’n surten ells dos. Fa pocs anys que viuen sols, però no sé si s’alimenten gaire bé, avui ho veurem. Aquests dies m’han fet llegir receptes i llistes d’ingredients, però no sé si el resultat serà el mateix. Per mi, segur que no, que he de menjar triturat, que sinó m’escanyo. Maleïda disfàgia.
Ens fan seure a taula. Jo tinc la Berta a la dreta i el meu germà a l’altre costat. En Daniel seu al meu davant, sense responsabilitats. Si pogués, això també ho preguntaria: per què sempre li toca a la Berta ajudar-me a menjar? Tothom comença a tastar les primeres cullerades i diuen que és bo.
Jo vull intentar-ho sola. Agafo la cullera amb la mà esquerra i prenc una cullerada de puré de caldo. Només se me n’omple la meitat. A mesura que elevo el braç en vaig perdent, m’acosto la cullera a la boca i no l’encerto ni a la primera, ni a la segona. A la tercera faig diana, però quasi que ja no n’hi ha. Noto que la Berta m’eixuga el vestit que avui m’ha posat. M’ha dit avui has d’anar maca i m’ha posat un vestit blau marí amb uns brodats al pit. Just allí deu ser on ha anat a parar el contingut de la cullera perquè noto que frega i refrega. Ara és ella que em dona el menjar a la boca, una cullerada i una altra, sense preguntar-me si així va bé, si n’hi ha massa a la cullera, si vull descansar, si ja estic tipa. I sí, ja n’estic tipa, però no del menjar. N’estic tipa que em tractin com si no hi fos, com si fos ximpleta, com si no me n’adonés de tot el que passa.
—Mmmmm…— aconsegueixo fer. És l’únic que em surt de la boca, res més. Ningú em fa cas. Maleïda afàsia. Bé, amb la logopeda sí que me’n surto millor. Ella té temps, espera, em fa els gestos amb la boca perquè jo els imiti i això m’ajuda molt. Mentre jo obro els calaixets del cervell buscant la paraula i intento enviar la informació a tots els músculs de la cara i del coll perquè l’emetin, la veig que em mira amb aquells ulls desperts i sé que intenta desgranar tots els processos que faig per trobar els sons, saber com col·locar la llengua, les dents, els llavis i les cordes vocals. Ella m’ho explica tot, però a mi l’únic que m’ajuda és que em faci els gestos de com sonen els inicis de cada paraula i així les puc dir. Però això, ara mateix, aquí, en aquest dinar, no m’ajuda.
Ningú sap què vull dir. Bé, potser sí que ho podrien saber si es posessin una mica en el meu lloc. Potser sí que hi hauria algú que se li hauria d’acudir de preguntar-me. Saben que amb gestos em puc fer entendre. Però no, és més fàcil fer veure que no hi soc, subministrar-me ràpid l’aliment i mirar cap a una altra banda. Això ho fan tots, menys els dos nens més petits. Ells em miren atents, perquè soc tot un espectacle i avui més que mai! Deuen veure com em regalima el menjar per la comissura dreta de la boca, aquella que mons fills no veuen i que tampoc es miren. Jo busco i rebusco la butxaca, però en aquest vestit no en tinc. Estic acostumada a anar amb bata i allí hi tinc totes dues butxaques plenes de mocadors.
La Berta s’ha aixecat i ara serveix el pollastre. Jo torno a tenir un plat de puré, el pollastre triturat. La paràlisi que tinc fa que no pugui moure l’hemicòs dret, però al mateix temps, fa que no hi tingui sensibilitat. Tenint en compte això, i la dificultat per empassar, la saliva em regalima i no me n’adono. Quan vaig conèixer aquest fet, vaig demanar que em posessin mocadors a les butxaques i sempre recordo eixugar-me la comissura dreta i la barbeta per si de cas. Però avui, justament avui, mudada com em fan anar, no tinc mocadors. Hagués preferit anar amb bata i tenir la cara neta, carai. Ara, la Berta, em torna a péixer, una cullerada rere l’altra. Així és com em sento, com si engreixessin el porc abans de la matança. He deixat d’existir per a ells.
Però no, no és així. Jo soc la mateixa. He tingut un ictus i ara no puc parlar i tinc dificultats per empassar i tinc el costat dret del cos paralitzat, però soc la mateixa. M’agraden les mateixes pel·lícules que abans, la mateixa música, les plantes i viatjar. No poder parlar o no poder caminar, no vol dir deixar de ser la mateixa persona. Hi ha coses que no puc fer, sí!, però n’hi ha d’altres que les puc seguir fent com sempre i algú se n’hauria d’adonar d’això. I una altra cosa ben important: no poder parlar no vol dir ser “tonta”, comprenc perfectament tot el que diuen, tot!
Ah!, i per acabar també els diria que el Daniel té els mateixos coneixements que la Berta per donar-me de menjar. I després de tot això faria mutis per la dreta de l’escenari.
Però no puc. El mutis és el meu estat natural actual i no puc marxar sense que ningú em porti.
