Dilluns una altra vegada.   És un matí trist, amb nuvolositat abundant, amb aquella humitat que et cala els ossos.   Acompanyo el meu fill a l’escola. Anem pel carrer i se’ns acosta en J. corrent, amb un somriure d’orella a orella: —Mira, Laura, mira, Laura! Iogurrrrt, iogurrrt!   L’emoció

Ara que estem a punt d’encetar el curs 23-24 m’agradaria recuperar aquesta notícia publicada al final del curs passat. No va ser de les notícies més importants i potser no la vau llegir.   No hem descobert la sopa d’all, ho sé. Per això no va ser cap dels titulars,

Ni Bon Nadal ni hòsties. El que jo diria, si pogués, seria jo no soc “tonta”, com l’anunci aquell. Explicaria, després, que la paraula “tonta” no és correcta en català, com a bona filòloga que soc,  i que se’n poden fer servir d’altres que tenen el mateix significat. Totes elles

El Marc i l’Aina estan al pati de l’escola. Juguen amb aigua i uns cargols. L’Aina té tota la paciència del món esperant que els cargols es vagin despertant i treguin, ara una banya, ara una altra i que, finalment, amb tot el cap fora s’animin a moure’s pel terra

Em vaig adonar que sóc una dona molt intuïtiva quan va néixer el meu fill.   Abans havia anat prenent decisions a la vida, algunes de molt pensades i d’altres més esbojarrades, però sempre hi havia un per què al darrere. Em basava molt en el sentit comú.   Quan